Hi ha alguna cosa a les velles cases al centre de la ciutat. Sovint des de la vorera, és fàcil veure què és el que ha estat viscut al seu interior, es nota les capes de pintura que han fet desaparèixer sota una altra capa de pintura clivellada. S’adivina sovint sobre els murs dels salons les històries de cors maldestres, les ombres formen la imatge dels hostes sorollosos, alcohòlics.
Els terres de fusta grinyolen i estan desgastats per les passes que han anat multituds de vegades cap al sofà, un sofà que ha estat arrambat constantment cap a una de les parets per deixar més espai a una sala improvitzada de ball.
Les velles cases al centre de la ciutat tenen sovint alguna cosa que no és simplement el fet de les canyeries defectuoses, o les corrents d’aire que s’escapa perquè les portes no ajusten. Cada casa està repleta de records, la majoria amb l’etiqueta de “no obrir fins al final”.
Si intento fixar-me molt per trobar alguna mancança a la majoria de les cases velles del centre de la ciutat, és la falta d’espai per plantar la meva bandera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada