NÀUFRAG

Tot i no recordar amb exactitud com va ser que va arribar fins allà, el nàufrag va tenir sempre la certesa que d’alguna manera hauria de canviar la seva sort. No acceptava acabar els seus dies d’aquella manera, li va portar molts anys redactar una carta que expressés el seu estat i la seva situació.

En acabar d’escriure la nota, la va enrotllar de manera que pogués passar per la boca de l’ampolla, un cop a dins la va llençar al mar. Al poc temps el mar li va retornar l’ampolla, per sobrepès d’il·lusions i excés d’optimisme.

PENEDIMENT

Quan va alçar la persiana, va tenir la impressió que una gran bola de plom li queia al damunt. Una boira gris i espessa cobria tot l’espai i li impedia veure el paisatge habitual més enllà dels vidres. Va decidir vestir-se per sortir al carrer.

Estava penedit i no pensava altra cosa que anar a veure-la per dir-li-ho.

Li va oferir un ram de flors com qui demana perdó, havia comprat el ram més gran i delicat de tota la floristeria, semblava que mentre s’apropava volia dibuixar un somriure al seu rostre, però no ho aconseguia. Ella ni se’l va mirar, tampoc a ell no se’l va mirar, ni tan sols es va aixecar per rebre’l. L’home, visiblement afligit, va sortir profundament trist del cementiri.

1 de maig de 2011

Que res no val gens, però gens no val una vida inútil, és una mort prematura, és un somni que està morint dins un somni.

De fet, molts de nosaltres no tenim oportunitat d’ofegar-nos dins la profunditat de la foscor i la ignorància i a la matinada ens morim per visitar el Paradís, i al vespre l’infern, ignorants que tots dos camins ens porten inevitablement a la fi.

30 d'abril de 2011

Vaig sentir el soroll colpejant el terra com per trencar-lo; L'embolic de paraules que havien turmentat als meus pensaments. Vaig escoltar entre les meves dents desiguals i els meus llavis tremolosos, alguns vocables d’admiració i el tumult de disset moviments de la llengua. Els cavalls de carreres frenètiques domesticats per les lletres.

A peu coix va venir el silenci. Llavors vaig sentir el riure de l’ansietat i la timidesa malignes, els enemics de la conversa, que es va fer ressò a la caverna del meu cap. Gairebé inconscient del meu estat m’hagués agradat començar a escoltar ...

Tot aquest desordre va durar alguns inquietants moments de la seva presència. Amb molta cura, perquè estava intoxicat amb els seus ulls i amb la seva boca, les seves corbes i les seves melodies encantadores que em van mantenir en tot moment en suspens.

4 d'abril de 2011

Quan dues ànimes solitàries troben un camí en comú, encara que no hi hagi un sentit de vida futura en l’horitzó, si dos cors solitaris omplen conjuntament de llavors tots els conreus, si dues mans s’entrellacen  els dits, probablement podran lligar la seva sort a una mateixa corda. Però si es trenca, el remordiment proclamarà secretament la llibertat de la collita de l’odi.

Parlar amb temor fomenta la por d’un cor infringit i uns ulls plorosos. La batalla es torna cruel a l’interior, l’amor i l’odi s’uneixen.

Toca un cor famolenc de sensacions amb la ploma i vessaran les paraules que queden després d'una traïció amarga, posa cada una d’aquestes lletres al seu lloc, treu-les de la decepció o la desil·lusió i et seguiran amb els ulls tancats.

31 de març de 2011

La vida és com el mar, ens sacsa, ens ofega, però si hem après a nedar contracorrent, sense enfuriar-li, sempre ens ajuda a arribar al  nostre destí.

Tornem la mirada cap a l’abisme amb els ulls cristal·lins observant cada centímetre de dolor, cada ombra, cada vers inscrit a les parets tenyides d’agonia.

En el silenci tenim les respostes que ens guien, allunyant els temors que ens impedeixen avançar, semblant de vegades que anem sense rumb, encara que només és així pels altres, doncs nosaltres sabem molt bé on es troba el final al que volem arribar.

30 de març de 2011

Hi ha alguna cosa a les velles cases al centre de la ciutat. Sovint des de la vorera, és fàcil veure què és el que ha estat viscut al seu interior, es nota les capes de pintura que han fet desaparèixer sota una altra capa de pintura clivellada. S’adivina sovint sobre els murs dels salons les històries de cors maldestres, les ombres formen la imatge dels hostes sorollosos, alcohòlics.

Els terres de fusta grinyolen i estan desgastats per les passes que han anat multituds de vegades cap al sofà, un sofà que ha estat arrambat constantment cap a una de les parets per deixar més espai a una sala improvitzada de ball.

Les velles cases al centre de la ciutat tenen sovint alguna cosa que no és simplement el fet de les canyeries defectuoses, o les corrents d’aire que s’escapa perquè les portes no ajusten. Cada casa està repleta de records, la majoria amb l’etiqueta de “no obrir fins al final”.

Si intento fixar-me molt per trobar alguna mancança a la majoria de les cases velles del centre de la ciutat, és la falta d’espai per plantar la meva bandera.