La vida és com el mar, ens sacsa, ens ofega, però si hem après a nedar contracorrent, sense enfuriar-li, sempre ens ajuda a arribar al nostre destí.
Tornem la mirada cap a l’abisme amb els ulls cristal·lins observant cada centímetre de dolor, cada ombra, cada vers inscrit a les parets tenyides d’agonia.
En el silenci tenim les respostes que ens guien, allunyant els temors que ens impedeixen avançar, semblant de vegades que anem sense rumb, encara que només és així pels altres, doncs nosaltres sabem molt bé on es troba el final al que volem arribar.
Hola Vicenç, m´agraden molt com llegir-te les teves paraules. Vull que segueixes amb molta força com a tu t´encanten escriure. Saluts a la familia. Petoooonets!!!.
ResponEliminaMoltes gràcies Noemí, ho tindré en compte. Petons
ResponElimina